Moving time  2 timmar 54 minuter

Tid  5 timmar 37 minuter

Koordinater 1999

Uploaded den 5 januari 2020

Recorded januari 2020

-
-
321 m
104 m
0
6,1
12
24,24 km

Visad 29 gånger, ladda ned 2 gånger

i närheten av Martorell, Catalunya (España)

Martorell - Pont del Diable - l'Arc de Triomf - Turó de la Correiola - Serra de les Torretes - Torreta Gramenella - Torreta del Clos - Torrent de Rosanes - Castell de Rosanes - Serra de l'Ataix - Mina de Plom de la Martorellerense - Bauma de la Font Blanca - Castell de Rocafort - Monestir de Sant Genís - Font del Gilet - Plaça del Portal de l'Anoia - Esglesia de Santa Maria - Casa Llopart - Ajuntament de Martorell - Plaça de les Hores - Casa Gausa - Torre de les Hores - Plaça de les Germans Maestre - Plaça de la Creu - Pont del Diable.

Nota:
Devido a errores en la App de Wikiloc la Ruta cómputo km de + con un total de 24 km.

La Ruta original en si no sobrepasa los 12 km de recorrido total.

En el Mapa de Ruta pueden apreciarse dichos saltos ocasionados por error de Wikiloc como líneas rectas.

Esperemos que los Sres. De Wikiloc solucionen este problema que lleva tiempo dándose y ocasionando errores a muchos usuarios.
Bro

Pont del Diable

El puente del Diablo (en catalán, Pont del Diable) es un puente construido en España, situado entre las localidades catalanas de Castellbisbal y Martorell, sobre el río Llobregat. Es una reconstrucción realizada en el año 1963 de un puente gótico de 1295, sobre una base romana. De origen romano, formaba parte de la Vía Augusta siendo construido alrededor del año 10 a.C.[3]​ para ser transitado por carros de bueyes, con una longitud de 130 metros,[3]​ con una calzada ancha y prácticamente horizontal, como se puede ver en los extremos, y con una pila en medio del lecho del río. De la época romana se conservan los estribos del puente, hechos con grandes sillares, con inscripciones de las legiones que trabajaron (legiones X Gemina, IV Macedonica y VI Victrix), y un arco triunfal honorífico en el margen izquierdo, probablemente del siglo II. ​ Hasta el siglo XIV fue el único puente del valle bajo del Llobregat. El puente fue destruido por el río, que se llevó la pila central, estando documentada una reconstrucción en el año 1143. Posteriormente se reconstruyó como puente gótico con un solo arco, obra iniciada en el 1283 y acabada alrededor del 1295, bajo la dirección de Bernat Sellés, con dos arcos ojivales, el mayor de 21 metros de altura y 43 de ancho, para evitar el efecto de las riadas. El nuevo perfil y la menor anchura ya no eran adecuadas per la circulación rodada, pero sí para el transporte con animales de carga, mucho más utilizado en la Edad Media. Fue restaurado en el año 1768 por el ingeniero militar Juan Martín Cermeño. En enero de 1939 el arco central fue destruido por el Ejército Popular de la República en retirada, siendo reconstruido en 1963, manteniendo la estructura gótica de la reforma de 1283. La leyenda de este puente, cuenta la historia de una anciana que cada día debía pasar el río para ir a buscar agua a la fuente que había en la otra orilla. Ella era ya muy mayor y no estaba para esos trotes. Saltar de piedra en piedra, mojándose los pies ya le había traído más de un disgusto. Una mañana, cuando estaba junto la orilla, a punto de pasar el río, se le apareció el Diablo, que era un negociante de mucho cuidado. – ¡¿Qué hace usted pasando el río de esta manera?!Con mi gran poder, haré que no tenga que cruzarlo nunca más! –¿Cómo? –preguntó la anciana sorprendida. –Dame una noche, y te construiré el puente más bonito que jamás hayas visto. –¿Seguro? –preguntó ella. –¿Acaso dudas de mi palabra? –respondió el Diablo– Y no os va a costar ni un real. Me conformo con quedarme con el alma del primero que cruce el puente. La anciana, cansada de tener que cruzar el río cada día aceptó el trato. El diablo estuvo toda la noche trabajando y cuando los primeros rayos de sol despuntaban tras la Torre del Telégrafo el gran puente estaba acabado. El Diablo, escondido tras el arco del puente, en la otra orilla, esperó a que la anciana llegara, para que pasara el puente en busca del agua y así poder quedarse con su alma. Pero las cosas no salieron como él esperaba. Cuando la viejecita llegó al puente, sacó el mandil del cesto que llevaba colgando del brazo. De dentro del cesto salió un gato negro como el carbón, que asustado empezó a correr puente arriba. Y así es, como desde ese día, la anciana y todo el mundo puede cruzar, sin miedo, el puente mientras el Diablo nos mira, sin poder hacer nada, junto al alma de un gato. La maravillosa historia del Pont del Diable
Building of interest

Arc de Triunf

Arco Triunfal honorífico en el margen izquierdo, probablemente del siglo II, sirve de entrada al mismo por la orilla izquierda del Llobregat (siguiendo el curso fluvial), parece que señalaría una especie de límite territorial entre Tarraco y Barcino. Este tipo de construcciones, promovidas bien por la iniciativa pública, bien por voluntad de los propios ciudadanos, se erigieron en los centros monumentales de las ciudades, especialmente en el foro, y en aquellos puntos en que las vías de comunicación cruzaban un curso fluvial o un límite jurisdiccional. Con un claro valor simbólico los arcos no siempre fueron erigidos para conmemorar una victoria militar y de ahí que, aunque se les conozca genéricamente como arcos de triunfo, los especialistas prefieran el término arco honorífico. El arco ha sufrido el paso del tiempo, está hecho con un núcleo de hormigón y recubierto de sillares, algunos almohadillados, que tenían 2 pilares de orden corintio en las esquinas con la finalidad de sostener el entablamento (hoy los pilares se encuentran desaparecidos).
vatten

Font de l'Eudo

Detall del relleu de la font que representa la llegenda del Pont del Diable de Martorell Situada just a la zona enjardinada que hi ha a la part de migdia del Pont del Diable, en el seu frontal hi té representada una de les llegendes sobre l'origen del pont romà. Finalment tornem a creuar l'antic pont i retornem a l'aparcament on hem deixat els cotxes. D'aquesta manera acabem una caminada amb molts atractius, històrics, industrials, geològics i paisatgístics que sense el company Manel no hauríem descobert.
vatten

Font de les Malaltes

La font està situada molt a prop del riu Llobregat i ja hi existia el 1499. L'origen del seu nom és desconegut, però els poetes ens han deixat unes florides versions. Francesc Pujols Morgades (1882-1962) i Jacint Lladó (1911-1991) l'han explicada en boniques poesies. Per a Pujol, les aigües d'aquesta font tornen la vista a tres ceguetes, i per a Lladó la font és un refugi d'amors i desencís de dues fadrines que emmalalteixen d'amor. La Font destruïda el 1975, va ser restaurada per l'Ajuntament el 1990. Era una de les fonts més populars de Martorell, tot i que actualment no raja i es troba descuidada. A cada costat de la font, en uns plafons ceràmics, hi podem llegir fragments dels poemes que l'hi van dedicar els anteriors poetes. Podem escoltar el poema de Francesc Pujols en la veu de Ricard Giramé: "La Font de Les Malaltes".
Waypoint

Martorell

Martorell es un municipio de la comarca del Bajo Llobregat, en la provincia de Barcelona, comunidad autónoma de Cataluña, España. Situado en el norte de la comarca del Bajo Llobregat, a unos 30 km de Barcelona, en la confluencia de dos ríos, el Llobregat, en la parte este del término municipal, y el río Anoia, afluente del anterior. El municipio tiene una extensión de 12,84 km². Martorell se divide, debido al curso del río Anoia, en dos grandes zonas. La zona sur, aglutina los barrios de la Mina, la Vila, Pont del Diable, Rosanes y Portal d'Anoia. En la zona alta, podemos encontrar los barrios de El Pla, Torrent de Llops (Fase I & II), Buenos Aires, Camí Fondo, Can Cases, Can Carreras, Pou del Merli, y el barrio de Les Bòbiles. El barrio de la Vila tiene especial importancia ya que se corresponde con el núcleo histórico de Martorell.
Waypoint

Serra de les Torretes

bild

Foto

Bergspass

Turo de la Correiola

Ruin

Torreta Gramenella

Les restes de les torretes de Gramenella i del Clos dominen la vila de Martorell, del congost del riu Llobregat i del pont del Diable. Situades al nord del massís de l’Ordal, formaven part del conjunt de fortaleses que defensaven la línia del Llobregat, clau per l’accés a Barcelona. Entre aquestes i altres torres es podien enviar senyals lluminosos per comunicar-se entre elles. Probablement van actuar com a torres avançades del castell de Rosanes o de Peiret, que es troba a 400 m al sud, per a la protecció de les principals vies de comunicació i dels passos del Llobregat i de l'Anoia, que quedaven fora del control del castell. Situada a la Serra de les Torretes formava part del conjunt de fortaleses que defensaven la línia del Llobregat. La Torre Griminella, anomenada també Torre Petita, correspon a una construcció molt probablement d'origen romà, la funció principal de la qual era el control del Congost i del pas de la Via Augusta pel Pont del Diable. La torre és molt senzilla, té planta quadrada i està feta amb la tècnica dita "opus quadratum". Està força malmesa i sense sostre, encara que conserva parcialment les quatre parets. Des d'aquest punt elevat tenim unes magnífiques vistes de Martorell i de l'important nus de comunicacions que l'envolta.
Waypoint

Camí de les Torretes

Esta página no puede cargar Google Maps correctamente. ¿Eres el propietario de este sitio web? Aceptar ENLLAÇOS RELACIONATS SANT GENÍS DE ROCAFORT CASTELL DE ROSANES RUTA DE LES TORRETES La zona muntanyosa de Martorell es concentra al sud del municipi on la carena fa de límit del terme municipal. Nombrosos camins i senders creuen aquesta part de la muntanya, que fa frontera amb l’espai protegit de les Muntanyes de l’Ordal i esdevé una bona atalaia per contemplar tot el municipi i bona part del nord de la comarca. La Serra de les Torretes majoritàriament correspon a la cara nord de la serra de l’Ataix. Antigament estava ocupada per vinyes i avui per boscos de matolls i pi. L’orografia, en general complicada, i l’orientació nord ha conservat una gran extensió sense incendis que permet el desenvolupament del bosc. Del temps en què es conreaven les vinyes en queden nombrosos vestigis, així com nombroses restes de mines d’aigua.

 Per la seva característica de connexió entre l’Ordal i el Vallès, podem considerar aquest territori com a part del corredor biològic del conjunt de lleres dels rius Anoia i Llobregat. La serra de les Torretes es un bon mirador sobre Montserrat i Martorell i que rep el nom per les torres guaita que es varen edificar per vigilar les possibles invasions.
Ruin

Torreta del Clos

La Torreta del Clos és una obra del municipi de Martorell (Baix Llobregat) declarada bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'una torre de planta rectangular de formes massisses. Al costat de l'estreta porta d'entrada hi ha una garita per defensar-la. En tot el perímetre de la torre s'obren dues fileres d'espitlleres. A l'interior es poden veure els forats deixats per les bigues en els murs. El coronament és llis excepte en els angles on hi ha uns merlets esglaonats. L'origen de la torre és romà, tal com indica les restes ceràmiques que s'han trobat a la seva base, però l'any 1874 es va reconstruir amb motiu de la Tercera Guerra Carlina. Igual que la torre Griminella la Torre del Clos, anomenada també Torre Gran, Torre dels Frares o Torre Badals, és d'origen romà i completava el camp de visió de l'anterior. Igual que l'anterior és una torre molt senzilla, de planta quadrada, de formes massisses i està feta amb la tècnica de l'"opus quadratum". Està força malmesa i tampoc té sostre, però conserva les quatre parets amb un bon nombre d’espitlleres. En termes constructius és idèntica a la Torre Griminella, per tant es pot considerar que van ser construïdes al mateix moment. A la banda nord es troba l'estreta porta d'entrada i al seu costat hi ha una petita garita per defensar-la. En tot el perímetre de la torre s'obren dues fileres d'espitlleres. Al seu interior es poden veure els forats en els murs, on encaixaven les bigues que aguantaven els pisos. La part superior dels murs és tot llis excepte en els angles on apareixen uns merlets esglaonats. A diferència de l'altra torre, aquesta va ser reedificada el 1874, durant la Tercera Guerra Carlina. D'aquesta época època són els murs amb finestra, bona part de les espitlleres i també la garita que controla la porta d’entrada. Les dues torres, la Torreta del Clos i la Torreta Griminella, són les que han donat nom a la Serra de Les Torretes. Des d'aquí, igual que hem vist des de la Torre Griminella, es pot gaudir d'unes esplèndides vistes de l'entorn.
Flod

Resclosa del Torrent de Rosanes

Martorell es troba situada entre dues grans unitats geològiques i morfo-estructurals, per un cantó tenim els relleus del sud del municipi que formen part del vessant nord-oriental de la Serralada Litoral i per l'altre el sector nord, més planer, situat en la depressió del Vallès-Penedès. Aquesta diferencia d'altituds fa que els torrents siguin curts i d'un fort desnivell, baixant paral·lels cap a l'Anoia. Aquest fet ha obligat a construir petites rescloses per evitar les malvestats de l'aigua. És el cas de la que trobem sobre el Torrent de Rosanes, la qual ens permet creuar-lo
Crossroads

Foto

Waypoint

Roques de Matautet

Hem explicat, en parlar de les mines d'aigua, que en aquesta zona a sobre del sòcol de pissarres o llicorelles paleozoiques hi ha una capa de conglomerat o pinyonenc vermell. En aquest punt tenim un bon exemple d'aquesta capa que dona lloc a un paisatge agrest, amb vessants verticals i abundants roques de formes curioses. Aquesta roca està formada principalment per sorrenques i conglomerats units per ciments, principalment silícics. Com podem observar és una pedra d’un roig cridaner formada per petits grans de sorra (quars) i que sempre hem anomenar com "pedra d'esmolar". Els seus colors vermellosos procedeixen de la presència d’òxids fèrrics que tenyeixen els seus components. Aquests materials pertanyen a l'anomenada fàcies Buntsandstein, una paraula d'origen alemany que precisament significa "roca de sorra roja". Només ens cal fixar-nos en molts topònims per endevinar la seva presència: Montroig del Camp, Penya Roja, Castellví de Rosanes, Can Roig, Collroig... També tenim molts monuments construïts amb aquesta pedra: el monestir d'Escornalbou, el Castell d'Eramprunyà, el poble del Brull o el mateix Pont del Diable de Martorell. Geològicament la Serra de l'Ataix és igual que la Serra de Les Torretes. També està formada per una base de pissarres paleozoiques recoberta per conglomerats i gresos vermells del Bundsandstein, els quals podem veure en els punts més elevats de la serra. Les mateixes Roques d'en Mateuet estan formades per aquests materials. Són un clar exemple d'una de les formes d'erosió del vent, la coneguda com a abrasió o corrosió eòlica, en la que grans o partícules minerals dures, normalment quars, colpegen les superfícies rocoses. A causa de la fragilitat dels gresos, aquesta acció del vent carregat de partícules sòlides, origina forats, incisions i canals a les roques.
utsikt

Panoramica

Borg

Castell de Rosanes

Les restes del Castell de Rosanes, conegut també com a Castell del Peiret o del Mateuet, estan situades al cim d'un turó de forma allargassada, el Turó del Peiret, ocupant tota la seva superfície i dominant la vila de Martorell. Formava part del conjunt de fortaleses que en època medieval defensaven la línia del Llobregat, clau per a la defensa de Barcelona i el control del territori del Penedès, a més del de Martorell.Planta del Castell de Rosanes. "Els Castells Catalans T-1 El Baix Llobregat". Pere català i Roca. Editorial Dalmau. 1990 Situat dins la baronia de Castellvell de Rosanes, el "Castrum de Rodanas" o Castell de Rosanes n'era feudatari. Per raó del feu, els Rosanes havien de servir els senyors de Castellvell amb tres cavalls armats. Apareix per primer cop documentat l’any 1032, tot i que el seu origen pot datar-se del segle IX o X. En els primers anys del segle XII Guillem Ramon I de Castellví donà el castell en feu a Udalard Ramon de Rosanes, i romandria a mans d’aquesta família fins ben entrat el segle XVI, però sempre sota la dependència dels senyors de Castellvell. En aquell segle el castell o casa de Rosanes ja es trobava en estat ruïnós. Del castell es conserva una part de la muralla, que ocupava una extensió de 56 metres i que resseguia tot el perímetre del turó, com es mostra en la planta adjunta. Està formada combinant filades de petits blocs regulars amb fragments de mur en forma d'espina de peix molt molt rudimentaria, l'"opus spicatum", i filades de lloses planes. Els angles de la muralla són arrodonits. La podem observar en bastant bon estat a tota la meitat nord. Se'n conserva aproximadament un 60% i tenia un gruix de 1,20 metres. A la part central del recinte, cap a ponent, hi ha una estança de planta rectangular d'uns 7,20 metres de llargada, adossada a la muralla i construïda amb petits carreus rectangulars, molt ben units amb morter de calç i arrenglerats en precises filades horitzontals. Està coberta amb una volta de canó, lleugerament apuntada, que fa 3,60 metres d'amplada. A sobre seu sembla que hi hauria una altra estança, ja que es veuen l'inici dels murs i una portella de comunicació. Prop seu hi ha les restes de la cisterna, de planta gairebé quadrada (fa 4,40 × 4,20 metres), que està soterrada i per tant de difícil accés. A la banda de migdia, just en el camí d'accés al castell, es poden veure els fonaments d'una torre circular d'uns 4 metres de diàmetre i 1,20 metres de gruix. Per tot el recinte anem trobant nombrosos forats a la roca, això indicaria que el castell tenia una part important construïda en fusta, en ells hi encaixarien bigues per sustentar plataformes elevades.
Crossroads

Intersección

Crossroads

Intersección

Ruin

Casa de la Mina de Plom

A la vessant sud de la Serra de l'Ataix, dins del terme de Castellví de Rosanes i molt a prop del límit amb el de Martorell, es troben les restes de la més important explotació minera de plom de la província de Barcelona, la qual ja havia estat explotada en temps dels ibers i dels romans. El que s'extreia era la galena (sulfur de plom), mineral molt pesant de color gris brillant que apareix generalment ocupant esquerdes dins la roca. Aquest indret era conegut des de molt antic com l'Argentera degut a que junt amb la galena apareixien petites quantitats de plata. El torrent que circula als seus peus, rep el nom de Torrent de les Mines de Vernís (vernís era el nom que es donava a un compost, el principal component del qual era la galena triturada, amb la que es tractaven els recipients de fang). Això explica perquè al segle XVIII, el principal mercat de les mines eren les terrisseries. El plom obtingut de la mina es portava a Linares, mentre que el més pur, anomenat "alcohol de fulla", era adquirit per les terrisseries, especialment de la Bisbal d'Empordà. S'utilitzava pel vidrat de les peces de ceràmica (olles, cassoles, plats, etc.) fins que va ser prohibit el seu ús en els estris de cuina per la possible toxicitat; aquesta disposició va afectar greument l'economia de la mina, que va veure com es tancava la seva millor font d'ingressos. El 1893 es constitueix la "Compañia Minera Martorellense" també coneguda com "Sociedad Minera Martorellense". La companyia es va fundar amb 49.375 pessetes dividides en 1975 accions de 25 pessetes cada una. Un nombre important d'aquestes accions les tenien martorellencs. Després de diversos treballs inicials bàsicament de prospecció i a la vista que els resultats no eren els esperats, el 1895 es van suspendre les actuacions, les quals no es van reprendre fins el novembre de 1903. Aleshores es van portar a terme importants treballs, obrint-se 700 metres de galeries i travesses, 130 metres de pous i xemeneies i es va excavar un pou principal de 4 x 2 metres i 114 metres de profunditat. A l'exterior es van construir els edificis annexes, incloent-hi el castellet, la maquinària d'extracció, el cabrestant per les gàbies del pou, les instal·lacions de fusteria, de farga i de manipulació del mineral, un forn per fondre la galena i diverses dependències administratives com oficines, magatzems de subministres i productes acabats, etc... El mineral s'extreia amb el sistema de buidat de baix a dalt, reomplint-se les cambres amb materials de rebuig i restes del rentat. La galena que s'extreia era de qualitat alta i tenia una proporció mitjana de plom del 75%, a més era molt rica en plata, amb una rendibilitat de més de quatre-cents grams de plata per tona de galena. La producció total en els cinquanta anys d'explotació va ser d'unes 22.000 tones. Malauradament el preu del plom, constantment a la baixa (va passar de 22 lliures esterlines a l'octubre de 1907, a 13 al gener de 1908), juntament amb la insuficiència de capital, va situar la societat en una posició econòmicament difícil que va provocar la paralització dels treballs el 1909, tot i les condicions avantatjoses del cost de mà d'obra (de 3 a 4 pessetes el jornal dels obrers) i del transport des de la mina al port de Barcelona (8 pessetes la tona). Aquestes instal·lacions van ser inaugurades el 24 de juny de 1907. El 1909 l'empresa, no era en condicions de continuar els treballs, per la qual cosa es van plantejar diverses alternatives: l'augment del capital, la venda, l'arrendament, aportació o la liquidació i dissolució. Finalment va optar per l'arrendament de l'explotació. El 1916 la "Societat Minera Verge de Montserrat", va arrendar l'explotació. Segons consta a les seves memòries anuals, l'estat de les instal·lacions arrendades era de gran precarietat, de manera que van ser necessàries notables inversions econòmiques, sense que això permetés assolir la fita de la rendibilitat econòmica. L'extracció del mineral a través del pou mestre i l'eliminació de l'aigua que constantment es filtrava a la mina incrementaven els costos fins a un nivell que va esdevenir insuportable. Com a solució es va plantejar la necessitat d'obrir una galeria que enllacés per la base amb el pou mestre i que permetés l'extracció del mineral, a peu pla, i el desguàs natural de les aigües de la mina. La galeria indicada, de 850 metres de longitud, es va obrir per sota de la carretera de Gelida, al costat de la masia de Can Pasteller, on es van traslladar totes les instal·lacions de la mina, abandonant les de la part alta de la muntanya. El treball de perforació de la galeria va representar un esforç econòmic i humà molt elevat, que va durar des del 5 de març de 1918 fins el setembre de 1925. La galeria va rebre el nom de "Socavón de San Eusebio". Aquest esforç no es va veure gratificat ja que entre 1926 i 1927 el preu del plom va experimentar una davallada del 50%. Finalment la riuada del 25 de setembre de 1962 va produir greus desperfectes en les instal·lacions exteriors de la mina. L'estat en que van quedar i les escasses perspectives pel que feia al mineral van aconsellar el tancament definitiu. Aquest es va produir l'any 1966. tots els edificis i instal·lacions estan fets de maó vist, un estil que s'utilitzava molt a principis del segle XX per als edificis industrials, i que s'inspirava en un estil arquitectònic nascut a la ciutat anglesa de Manchester. L'edifici principal del nivellDetall del dipòsit per emmagatzematge l'aigua extreta de les galeries, situat al nivell superior superior acollia dues màquines de vapor, així com les conduccions subterrànies d'evacuació dels fums procedents d'elles. La energia que proporcionaven permetia extreure el mineral així com expulsar l'aigua que inundava les galeries. Aquestes aigües eren emmagatzemades en un gran dipòsit i utilitzades per al rentat del mineral. A la banda de migdia d'aquest edifici, podem veure el petit dipòsit on s'emmagatzemava l'aigua extreta de les galeries i, al seu dessota, un de més gran on es realitzava el rentat del mineral. Apartada de l'edifici de la maquinària, es troba, en bastant bon estat, la xemeneia d'extracció de gasos del forn on es fonia la galena. Podem seguir perfectament la conducció subterrània, que va des dels edificis fins a la base de la xemeneia. Aquest sistema és el típic d'algunes foses de galena antigues. La xemeneia es situava una mica apartada dels edificis i evacuava els gasos del forn on es fonia la galena. La conducció subterrània actuava com una galeria de condensació, amb la funció de minimitzar els efectes tòxics dels vapors en els treballadors i a la vegada permetia recollir el plom que, per sublimació, s'anava acumulant en les parets de la galeria. Les obertures de la base de la xemeneia tenien portes per accedir-hi quan no funcionava el forn. En el nivell intermedi trobem l'edifici on estava el castellet del pou mestre. Es conserven en bon estat les arcades de maó vist que l'aguantaven; en una d'elles es veuen les restes metàl·liques de la base del castellet, al costat de l'edifici on es trobava la maquinària. El castellet ha desaparegut completament. Dins de l'altra arcada es troba l'entrada del pou principal, de 250 metres de fondària que comunicava sis nivells de galeries. Actualment està segellat excepte per un forat circular d'uns quinze centímetres. Un costum dels qui passen per aquest lloc consisteix a tirar una pedra pel forat per saber-ne la seva fondària. Com a curiositat hem de dir que si ens hi apropem, de seguida t'arriba una bafarada d'aire humit, provinent de la ventilació natural d'aquest pou.
Mine

Mina de plom la Martorellense

Explotadas desde los tiempos de los romanos el hallazgo de restos datados en la época del emperador Adriano (años 117-138). Como la “Argentera", aparece ya en documentos anteriores al s. XVIII. Se cerraron en 1895 por la bajada del precio del plomo y la plata. minas de plomo Las minas de plomo de Castellví fueron explotadas a finales del siglo XIX y principios del XX por 'La Martorellense', con varias etapas caracterizadas por la inestabilidad económica (el plomo no siempre se cotizó lo suficiente como para que fuera rentable). El Nov. del 1903, por fin, se abrió el pozo maestro "Ntra. Sra. de Montserrat", en su punto más elevado del cerro Norte del barranco del barniz (cota 246 m.). Un golpe perforado el pozo maestro (que bajó hasta los 114 m. bajo la boca), se iniciaron las quinielas en dirección Este para ir a encontrar el filón descubierto, iniciando su explotación. Las referencias de esta época citan un mineral de gran riqueza con de 75 a 80% de plomo y 450 gramos de plata por tonelada de galena. A finales de los años setenta y hasta mediados de los ochenta, hay constancia de que particulares relacionados con la antigua "Martorellense" y mineros de los últimos años de explotación, realizaron extracciones esporádicas de mineral. Esta actividad solía coincidir con pequeñas alzas en la cotización del plomo y de la plata, y se limitaba a remover material del nivel accesible de la 4ª planta y algún trabajo en el filón de la cantera. A propósito de este filón, entre 1984 y 1985 se extrajeron de la cantera de Tamariu varios cargamentos de galena argentífera e incluso se realizaron algunos sondajes en busca de cobre, que no llegaron a fructificar.
Grotta

Bauma de la Font blanca

Es tracta d'una petita cova, pràcticament una bauma, de molt poc recorregut i amb el seu interior ple d'aigua. No sembla artificial, per lo qual descartem que es tracti d'una antiga mina d'aigua. No podem esbrinar si el corrent es degut a una font o a les filtracions que regalimen per les seves parets.
Crossroads

Intersección

Crossroads

Intersección

Crossroads

Bifurcaciò esquerra

Risk

Grimpada sense corda

Sacred architecture

Monestir de Sant Genís de Rocafort

El monestir de Sant Genís de Rocafort és un monestir situat a la localitat de Martorell, a la comarca del Baix Llobregat. Va ser fundat pels barons de Castellví, Guillem II Bonfill i la seva esposa Sicarda, l'any 1042.Una altra donació és del 1084. Va quedar unit al Monestir de Sant Miquel de Cruïlles des de l'any 1282. Va tenir possessions a tota la zona del Llobregat, la seva decadència va començar al segle XIV i va sofrir grans destrosses al terratrèmol de Catalunya de 1448. Es va fer la seva secularització el 1534. Es conserven restes de la seva església de planta rectangular amb una nau de volta de canó apuntada, amb un arc toral ogival, als seus murs laterals té arcosoli en forma de capelles. A la porta principal, per la part exterior està formada per dues arquivoltes i un timpà amb un relleu d'una flor de sis pètals al seu centre. Adjunt a les restes de l'església es troba el poc que queda del Castell de Rocafort, amb restes conservades que semblen de mitjan segle XII. Del castell es destaquen un llenç de muralla que ressegueix el perfil de la roca i una torre de planta rodona amb la base ben conservada. Als museus de Martorell es conserven diversos elements esculpits i sarcòfags procedents del monestir.
Borg

Castell de Rocafort

Castell de Rocafort és una fortalesa del 1042 situada al municipi de Martorell (Baix Llobregat) i declarada bé cultural d'interès nacional.[1] El castell s'alça damunt un turó constituït per gresos rogencs del Triàsic. Tot i ser una altitud gens destacada, es troba encimbellat damunt la roca i al pas del camí que procedent de Martorell s'adreça vers Gelida seguint la línia castellera penedesenca que hi havia en temps medieval. Durant l'edat mitjana es construí una línia de fortaleses i torres paral·leles al riu Anoia per defensar-se de les incursions sarraïnes. D'entre les primeres cal destacar els castells de Subirats i Gelida, i de les segones la Torrassa, la torre de Miralles i el castell de Rocafort que fortificava el monestir de Sant Genís. A una certa distància del castell, actualment a l'altra banda de l'autopista, a l'antic priorat de Sant Genís (actual ermita de Santa Margarida) han aparegut els únics vestigis romans i àrabs de Martorell, i l'existència del pas de la via Augusta feia necessari la defensa d'aquest indret tan estratègic. En resten part de les muralles i una torre rodona, tot romànic i bastit a la mateixa època. La torre és cantonera i va ser bastida en un angle de la roca del turó per reforçar la muralla. Totes les restes es conserven fins a l'alçada de les espitlleres. La muralla ressegueix tot el turó de Rocafort per la banda de migdia i a ponent en queden vestigis. La torre és al SE. A Rocafort hi ha restes de l'església del monestir. Tot l'entorn fortificat està realitzat amb carreus rogencs de pedra de la contrada, ben tallats i afilerats regularment. A Rocafort hi hagué l'antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, que va ser fundat pels senyors de Castellví (era dins el terme de Castellví de Rosanes) el 1042. Esdevingué filial de Sant Miquel de Cruïlles. La comunitat, amb el seu prior, és documentada des del 1146. Era formada pel prior, dos monjos i dos beneficiats, un dels quals tenia cura de la parròquia de Santa Margarida, situada a peu del castell, i del monestir de Rocafort, vora l'actual cementiri. Al segle XVI fou secularitzat. El castell fou volat durant la Guerra de Successió i només l'església fou respectada. L'ermita s'assenta on hi hagué una vil·la romana, damunt la qual s'edificà una primitiva església romànica (segle IX o X) que serví de parròquia rural i que esdevingué després priorat de Sant Genís. En el segle XVIII, l'antic edifici passà a ser ermita sota l'advocació de Santa Margarida. El 1110, Guillem Ramon de Castellvell ordenà testament a Sant Genís assignant a aquesta església l'alou del castell de Voltrera (Abrera) i un altre dit de Pruneres (al terme de Castellbisbal). L'orde del Temple s'establí al monestir de Sant Genís i probablement a ella es deu la construcció del castell de Rocafort (segle XII) i en ell s'hi edificà una església romànica dedicada a Sant Jaume, l'absis de la qual es va malmetre definitivament l'any 1928. Amb l'eliminació de l'orde del Temple hom afirma que Sant Genís passà a dir-se «de Rocafort» pel que el castell prengué el nom de castell de Sant Genís de Rocafort. L'any 1474, Sant Genís de Rocafort formà part de la venda de la baronia de Castellvell per part de Joan II a Lluís de Requesens, junt amb la vila de Martorell, el castell de Rosanes i tots els dominis de Castellvell. El 1646, l'administració de les rendes del priorat de Sant Genís fou concedida a Josep Ferrer i, finalment, el 19 de juliol de 1713 l'exèrcit filipista, dirigit pel duc de Pòpuli, passà per Martorell camí de Barcelona i enderrocà de pas el castell llevat de l'església que fou conservada.
Crossroads

Bifurcaciò Font del gilet

vatten

Font del Gilet

Soc la Font del Gilet, benvingut sies bon amic que ara em vens a visitar. Jo et tindré l'aigua fresca tots el dies, si tu em tractes talment com tractaries el teu propi que bé deus estimar. I aquella ombra agradable que convida a passar unes estones a prop meu, la tindré preparada i recollida per a quan vinguis com fruita beneïda per la mà generosa del bon Déu. El rocam té fissures per on hi pot haver una circulació d'aigua si hi ha infiltració. Aquesta circulació pot donar-se superficialment, aprofitant les fissures més obertes de la roca degut a la descompressió del massís i a l'alteració superficial, donant lloc a petites fonts, o bé pot haver-hi una circulació més profunda i el flux anar penetrant a l'interior del massís per fissures, plans d'estratificació, zones dissoltes,... i arribar a un nivell altament fracturat o una falla que pot provocar un ascens de l'aigua fins a sortir a la superfície i donar lloc a una font.
Flod

Torrent de Rocafort

Crossroads

Intersección

Waypoint

Plaça del portal de l'anoia

Sacred architecture

Esglesia de Santa Maria de Martorell

L'església parroquial de Santa Maria de Martorell és documentada l'any 1033. Dues tombes medievals trobades arran de les excavacions arqueològiques a la plaça de l'Església, l'any 1986, acaben per confirmar la seva existència aen aquesta època. Al segle XVI, en un emplaçament proper al de l'antiga església, s'hi va construir un nou temple, que barrejava els estils gòtic i renaixentista. Va ser destruïda durant la Guerra Civil espanyola, l'any 1936. La nova església de l'any 1941 és obra de l'arquitecte Francesc Folguera, que va ser ajudant de Gaudí a les obres de la Sagrada Família. La façana renaixentista del segle XVI, conservada al Museu Municipal Vicenç Ros després de la Guerra Civil, va retornar al seu lloc d'origen l'any 1992. L'església actual fou construïda entre 1941 i 1944, per substituir l'anterior, obra del segle XVI, destruïda el 1936. El projecte original de l'arquitectura no fou respectat plenament i un bona part de l'edifici resta per acabar. La part baixa del mur nord és on es conserven les restes més nombroses de les edificacions anteriors. L'altar actual fou consagrat el 5 de març de 1944.
Waypoint

Ajuntament de Martorell

A la Plaça de la Vila o Plaça Major també hi trobem la Casa de la Vila, un edifici del segle XVI, de planta baixa i dos pisos, que conserva, a la part baixa, el portal adovellat i una finestra amb llinda i brancals de pedra. L'edifici, i sobretot la façana, es va restaurar l'any 1937 afegint-s'hi, als pisos superiors, els esgrafiats fets per Ferran Serra. Aquests representen la figura de la deessa romana de la collita, "Pomona", amb el corn de l’abundància i, a sota, una nimfa símbol de l'Anoia i un faune simbolitzant el Llobregat. Al·legoria als rius Llobregat i Anoia, donant-se la ma i formant el Pont del Diable. Enmig hi ha l'escut de Martorell sostingut per dos àngels, procedent de l'antiga església enderrocada el 1936. A la part superior dels balcons del segon pis, apareixen una mà i un martell; mentre que al dessota d'ells hi veiem la muntanya de Montserrat i el Pont del Diable. Com a curiositat podem veure, al balcó corregut del primer pis, el drac que va servir d'inspiració per la construcció del primer drac de la Colla de Diables de Martorell.
Waypoint

Plaça dels germans alegret

Waypoint

Waypoint

Sacred architecture

Capella de Sant Joan

Detall de la façana principal de la capella de Sant Joan decorada modernament amb esgrafiats de l'artista local Jaume Amat. Podem observar la fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista, i una rosassa amb una flor de sis pètals. Es tracta de l'antiga capella del Hospital de Martorell, molt reformada al llarg dels segles. Formava part de l'antic hospital de malalts pobres de Martorell, fundat per Guilleuma de Castellví el 1205. La capella de l’hospital és l'únic testimoni que en resta d'aquella construcció. Documentada des del 1216, és d'estil tardo-romànic, excepte la part delDetall de la fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista a la façana de la capella de Sant Joan de Martorell vestíbul, que és gòtica. Consta d'una sola nau de planta rectangular, sense absis diferenciat, coberta amb volta de canó apuntada i reforçada per dos arcs torals. El portal d'entrada, amb llinda i emmarcat amb grossos carreus, data del segle XVIII. Al seu damunt hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista, i una rosassa pseudogòtica amb una flor de sis pètals, tots dos de la fi del segle XIX. Modernament ha estat decorada amb esgrafiats de l'artista local Jaume Amat.
Waypoint

Plaça de la Creu

parkering

Inici / Fi de Ruta

2 kommentarer

  • Bild av elebben

    elebben 2020-jan-24

    A nosotros también nos pasa los errores de GPS, realmente no se quien tiene la culpa, quizás el terreno también influya, en esta misma ruta también nos pasó, yo siempre que me pasa eso corrijo la ruta en el ordenador con el Basecamp, saludos.

  • Bild av Josep 7.0

    Josep 7.0 2020-jan-24

    Gracias por el comentario elebben, a mi esos errores hace tiempo que me ocurren en todas las rutas y por lo que he leído es un problema de la app con Android a ver si lanzan una actualización y lo solucionan.
    Tendre que probar el BaseCamp 🤔

You can or this trail