Moving time  en timma 49 minuter

Tid  4 timmar 16 minuter

Koordinater 1526

Uploaded den 19 juni 2019

Recorded juni 2019

-
-
4 m
-6 m
0
2,2
4,5
8,99 km

Visad 70 gånger, ladda ned 0 gånger

i närheten av Silla, Valencia (España)

Port de Silla - Albufera

El Parc natural de l'Albufera (Albufera, de l'àrab al-buhayra, "el xicotet mar"). Va ser també conegut pels romans com Nacarum Stagnum i en alguns poemes àrabs se'l denomina Espill del sol.
Este paratge va ser nomenat parc natural per la Generalitat Valenciana en 1986, es troba situat a uns 10 km al sud de la ciutat de València. El parc natural comprén el sistema format per l'Albufera pròpiament dita, el seu entorn humit, i el cordó litoral adjacent a tots dos.
L'Albufera de València és una llacuna costanera succinta (profunditat mitjana d'1 m) situada en la costa mediterrània al sud de la ciutat de València. Té una extensió de 23,94 km², i està envoltada de 223 km² d'arrossars. La seua conca hidrogràfica té una extensió de 917,1 km², que s'estén des del nivell del mar fins a una altitud d'uns 1000 msnm. Està separada del mar per una estreta barra litoral (restinga) arenosa amb dunes estabilitzades per un bosc de pins (Devesa del Saler). L'Albufera és una zona de pas per a moltes espècies d'ocells migratoris.
El seu valor ecològic és molt gran ja que ací es troben espècies de gran valor ecològic en perill d'extinció, com el fartet o el samaruc. A més és una de les poques albuferes que es conserven en bon estat a la Comunitat Valenciana, la costa de la qual antigament estava formada per una successió d'albuferes i marjals. Hui dia encara es pot vore la successió de marjals en tota la costa valenciana, encara que de menor grandària que l'Albufera de València, des de la marjal de Pego-Oliva, la marjal de Xeraco, la marjal del Moro o la marjal d'Almenara, entre altres.
L'origen del llac de l'Albufera es remunta al començament del Plistocé. La seua formació és el resultat del tancament d'una antiga badia (formada com a conseqüència de l'enfonsament de la plana valenciana) per un ampli cordó litoral entre els rius Xúquer i Túria, és a dir, entre València i Cullera (uns 30 km). La separació definitiva entre l'Albufera i el mar es va donar durant l'època romana. En eixa época la superfície del llac era molt major (entorn de 30.000 ha) però amb el pas dels anys i a causa de l'interés a obtindre noves zones de cultiu (especialment d'arròs) s'ha anat reblint, i per tant, disminuint de grandària fins a les 2.800 ha actuals.
La Devesa del Saler, situada en l'àmplia restinga que s'estén entre les desembocadures del Túria i del Xúquer, forma part de la primitiva franja litoral que va ocasionar el tancament de l'Albufera de València. És en l'actualitat un dels fenòmens litorals més interessants de la península ibèrica, tant per la seua extensió com per ser un dels pocs mitjans sedimentaris palustres encara funcionals.
Un factor decisiu en l'evolució de la costa, seria la deriva litoral, la qual segueix la direcció, predominantment, Nord al Sud amb intensitat suficient com per a arrossegar els sediments que aporten els rius. L'acció eòlica també contribueix a la formació de dunes i a reforçar la grossària i l'amplària de la restinga que separa el mar de llac. La restinga s'ha format en dues etapes: en la primera època es va formar la part de la marjal i el camp de dunes més pròxim a l'Albufera; mentre que el camp de dunes marítim i les platges s'han format posteriorment (des de l'Edat del Bronze).
En origen, l'Albufera es comunicava amb el mar per una o diverses àmplies boques (goles en valencià) que unes vegades desguassarien les aigües continentals del llac, i unes altres donarien pas a les aigües salobres del mar. Actualment, l'Albufera està connectada amb el mar a través de tres canals: la "gola de Pujol", la "gola del Perellonet" i la "gola del Perelló".
Les depressions intradunars (mallades). Entre els dos conjunts dunars i puntualment dins d'estos, existeixen àrees deprimides caracteritzades pels seus sòls poc permeables i la presència del nivell freàtic pròxim a la seua superfície. Les mallades i saladars han patit processos de degradació antròpica amb aterraments, dessecacions i drenatges que els han afectat de forma important. Malgrat això, encara queden algunes mallades en bon estat i amb una fauna i flora característica, incloent el fartet o el samaruc.
La marjal són les terres que anteriorment formaven part del llac i que ara estan dedicades al cultiu de l'arròs. Els seus prop de 14 000 hectàrees són l'àrea més extensa del Parc, representant les zones planes inundables i formant un paisatge agrari amb gran significat històric en el context valencià. Encara que es tracta d'un mitjà antropitzat i sotmés a un règim d'explotació intensiva, l'arrossar constitueix un hàbitat imprescindible per al funcionament del sistema ecològic de l'Albufera i una activitat econòmica tradicional de la població de la zona.
L'arrossar confereix una clara estacionalitat a tot el sistema, amb les alternances d'inundació/dessecació dels camps i el creixement de la planta, que fan variar considerablement l'extensió i característiques de la superfície inundada, configurant-se en sentit ecològic com una llacuna temporal que s'inunda a la tardor i es desseca a la primavera, i com a zona de cultiu a l'estiu.
Els brolladors (ullals) que trobem al llarg de la marjal de l'Albufera. En aquests brolladors trobem fauna autòctona com el samaruc i el fartet, de la mateixa manera que trobem vegetació, tant aquàtica, com a palustre i de ribera.
D'esta manera, els valors més importants dels ullals són, la presència d'invertebrats endèmics del Parc, una vegetació aquàtica d'aigua dolça de les millor conservades en la península, ser l'hàbitat de diversos peixos en perill d'extinció, i ser la font principal d'aigües netes que desguassen al llac.
Al llarg de tota la marjal hi ha prop de 50 brolladors, els quals poden estar en diversos estats de conservació. Alguns com el Ullal Gros (brollador gran), el Ullal de Baldoví, la Llacuna del Samaruc o els Ullals de Senillera, estan en molt bon estat, i tenen poblacions d'espècies vegetals i animals en perill d'extinció mentre que els brolladors que trobem en els municipis de l'Horta Sud estan molt degradats.
El llac s'estén a uns 10 quilòmetres de la ciutat de València cap al sud-est. És el més gran del país, es troba separat del mar per un cordó dunar assentat per les arrels d'una sèrie de pins, adaptats a esta situació, i per una gran abundància de matoll baix. Antigament les aigües cristal·lines permetien vore el fons, i les seues aigües eren consumides sense problemes pels pescadors, especialment en els ullals.
Encara hui podem gaudir de les velles barques impulsades antigament per veles llatines, pels anomenats "perxes" (pal allargat amb el qual el barquer impulsava l'embarcació recolzant en el sòl del llac) o rems, hui amb motor.
Actualment el llac s'ha reduït aproximadament a un terç del que era en el segle XIX, quan arribava fins a València, a la coneguda com Creu de la Conquesta, i s'estenia fins a Sueca, a un paratge anomenat la “Muntanyeta dels Sants”. Ja a principis del segle XX la seua superfície s'havia vist reduïda a 7 per 6 quilòmetres des dels 17 per 6 de 100 anys abans.
Això li permetia ser un eficaç mitjà de comunicació entre les diferents poblacions i la capital, existint transports regulars.
En l'actualitat, l'Albufera està en un període de rebliment, a causa de les nombroses aportacions que rep dels barrancs de la seua part oest. La seua profunditat mitjana és de menys d'un metre, encara que en alguns punts es poden aconseguir els 130 centímetres.
============================================================
El Parque natural de la Albufera (Albufera, del árabe al-buhayra, "el pequeño mar"). Fue también conocido por los romanos como Nacarum Stagnum y en algunos poemas árabes se le denomina Espejo del sol.
Este paraje fue nombrado parque natural por la Generalidad Valenciana en 1986, se encuentra situado a unos 10 km al sur de la ciudad de Valencia. El parque natural comprende el sistema formado por la Albufera propiamente dicha, su entorno húmedo, y el cordón litoral adyacente a ambos.
La Albufera de Valencia es una laguna costera somera (profundidad media de 1 m) situada en la costa mediterránea al sur de la ciudad de Valencia. Tiene una extensión de 23,94 km², y está rodeada de 223 km² de arrozales. Su cuenca hidrográfica tiene una extensión de 917,1 km², que se extiende desde el nivel del mar hasta una altitud de unos 1000 msnm. Está separada del mar por una estrecha barra litoral (restinga) arenosa con dunas estabilizadas por un bosque de pinos (Dehesa del Saler). La Albufera es una zona de paso para muchas especies de aves migratorias.
Su valor ecológico es muy grande ya que aquí se encuentran especies de gran valor ecológico en peligro de extinción, como el fartet o el samaruc. Además es una de las pocas albuferas que se conservan en buen estado en la Comunidad Valenciana, cuya costa antiguamente estaba formada por una sucesión de albuferas y marjales. Hoy en día aún se pueden ver la sucesión de marjales en toda la costa valenciana, aunque de menor tamaño que la Albufera de Valencia, desde el marjal de Pego-Oliva, el marjal de Jaraco, el Marjal del moro o el marjal de Almenara, entre otros.
El origen del lago de la Albufera se remonta a comienzos del Pleistoceno. Su formación es el resultado del cierre de una antigua bahía (formada como consecuencia del hundimiento de la llanura valenciana) por un amplio cordón litoral entre los ríos Júcar y Turia, es decir, entre Valencia y Cullera (unos 30 km). La separación definitiva entre la Albufera y el mar se dio durante la época romana. Entonces la superficie del lago era mucho mayor (en torno a 30.000 ha) pero con el paso de los años y debido al interés en obtener nuevas zonas de cultivo (especialmente de arroz) se ha ido colmatando, y por lo tanto, disminuyendo de tamaño hasta las 2.800 ha actuales.
La Dehesa del Saler, situada en la amplia restinga que se extiende entre las desembocaduras del Turia y del Júcar, forma parte de la primitiva flecha litoral que ocasionó el cierre de la Albufera de Valencia. Es en la actualidad uno de los fenómenos litorales más interesantes de la península ibérica, tanto por su extensión como por ser uno de los pocos medios sedimentarios palustres todavía funcionales.
Un factor decisivo en la evolución de la costa, sería la deriva litoral, la cual sigue la dirección, predominantemente, Norte al Sur con intensidad suficiente como para arrastrar los sedimentos que aportan los ríos. La acción eólica también contribuye a la formación de dunas y a reforzar el espesor y la anchura de la restinga que separa el mar de lago. La restinga se ha formado en dos etapas: en la primera época se formó la parte del marjal y el campo de dunas más próximo a la Albufera; mientras que el campo de dunas marítimo y las playas se han formado posteriormente (desde la Edad del Bronce).
En origen, la Albufera se comunicaba con el mar por una o varias amplias bocas (golas en valenciano) que unas veces desaguarían las aguas continentales del lago, y otras darían paso a las aguas salobres del mar. Actualmente, la Albufera está conectada con el mar a través de tres canales: la "gola de Puchol", la "gola del Perellonet" y la "gola del Perelló".
Las depresiones intradunares (malladas) Entre los dos conjuntos dunares y puntualmente dentro de éstos, existen áreas deprimidas caracterizadas por sus suelos poco permeables y la presencia del nivel freático próximo a su superficie. Las malladas y saladares han sufrido procesos de degradación antrópica con aterramientos, desecaciones y drenajes que les han afectado de forma importante. Pese a esto, todavía quedan algunas malladas en buen estado y con una fauna y flora característica, incluyendo el fartet o el samaruc.
El marjal son las tierras que anteriormente formaban parte del lago y que ahora están dedicadas al cultivo del arroz. Sus cerca de 14 000 hectáreas son el área más extensa del Parque, representando las zonas llanas inundables y formando un paisaje agrario con gran significado histórico en el contexto valenciano. Aunque se trata de un medio antropizado y sometido a un régimen de explotación intensiva, el arrozal constituye un hábitat imprescindible para el funcionamiento del sistema ecológico de la Albufera y una actividad económica tradicional de la población de la zona.
El arrozal confiere una clara estacionalidad a todo el sistema, con las alternancias de inundación/desecación de los campos y el crecimiento de la planta, que hacen variar considerablemente la extensión y características de la superficie inundada, configurándose en sentido ecológico como una laguna temporal que se inunda en otoño y se deseca en primavera, y como zona de cultivo en verano.
Los ullals son los manantiales que encontramos a lo largo del marjal de la Albufera. En estos manantiales hallamos fauna autóctona como el samarugo y el fartet, del mismo modo que hallamos vegetación, tanto acuática, como palustre y de ribera.
De este modo, los valores más importantes de los ullals son, la presencia de invertebrados endémicos del Parque, una vegetación acuática de agua dulce de las mejor conservadas en la península, ser el hábitat de varios peces en peligro de extinción, y ser la fuente principal de aguas limpias que desaguan al lago.
A lo largo de todo el marjal hay cerca de 50 manantiales, los cuales pueden estar en diversos estados de conservación. Algunos como el Ullal Gros (manantial grande), el Ullal de Baldoví, la Laguna del Samarugo o los Ullals de Senillera, están en muy buen estado, y tienen poblaciones de especies vegetales y animales en peligro de extinción mientras que los manantiales que hallamos en los municipios de la Huerta Sur están muy degradados.
El lago se extiende a unos 10 kilómetros de la ciudad de Valencia hacia el sureste. Es el más grande del país, se encuentra separado del mar por un cordón dunar asentado por las raíces de una serie de pinos, adaptados a esta situación, y por una gran abundancia de matorral bajo. Antiguamente las aguas cristalinas permitían ver el fondo, y sus aguas eran consumidas sin problemas por los pescadores, especialmente en los ullals.
Aún hoy podemos disfrutar de las viejas barcas impulsadas antiguamente por velas latinas, por las llamadas "perchas" (palo alargado con el que el barquero impulsaba la embarcación apoyando en el suelo del lago) o remos, hoy con motor.
Actualmente el lago se ha reducido aproximadamente a un tercio de lo que era en el siglo XIX, cuando llegaba hasta Valencia, a la conocida como Cruz de la Conquista, y se extendía hasta Sueca, a un paraje llamado la “Montanyeta dels Sants”. Ya a principios del siglo XX su superficie se había visto reducida a 7 por 6 kilómetros desde los 17 por 6 de 100 años antes.
Eso le permitía ser un eficaz medio de comunicación entre las distintas poblaciones y la capital, existiendo transportes regulares.
En la actualidad, la Albufera está en un período de colmatación, debido a los numerosos aportes que recibe de los barrancos de su parte oeste. Su profundidad media es de menos de un metro, aunque en algunos puntos se pueden alcanzar los 130 centímetros.
bild

Barca al port de Silla

Flod

Canal del Port de Silla

bild

Barques en una séquia

Flod

Barques al canal del Port de Silla

Flod

Canal del Port de Silla

Flod

Canal del Port de Silla

Insjö

Llac de l'Albufera

Insjö

Mates de les vores del llac

Insjö

Llac de l'Albufera

Insjö

Posta del sol a l'albufera

Insjö

Mates de les vores del llac

Insjö

Barca pel llac

bild

Braca plena de gent

bild

Barca pel llac

bild

Posta del sol a l'albufera

Insjö

Mata de Sant Roc

träd

Mata de Sant Roc

bild

Posta del sol a l'albufera

Insjö

Llac de l'Albufera

bild

Posta del sol a l'albufera

bild

Posta del sol a l'albufera

bild

Lluna plena

Insjö

Lluna plena a l'albufera

Insjö

Lluna plena a l'albufera

Kommentarer

    You can or this trail